* L'ALTRA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Tot i que cap definició de violència fa referència al sexe que l'exerceix o pateix, quan s'anomena la violència de gènere immediatament ens ve al cap la que pateixen les dones i on s'inclouen totes les formes de maltractament psicològic, d'abús personal, d'explotació sexual i d'agressió física. Sobre aquest tipus de violència no parlaré doncs són molts els treballs que l'han identificat i n'han estudiat les conseqüències i moltes les persones i col·lectius que lluitem per eradicar-la del tot.

Tanmateix, vull denunciar l'existència d'una altra violència de gènere de la que es parla molt poc. Es tracta de la violència que patim molts homes. No em refereixo a un tipus de violència física ja que és ben conegut que els casos de dones que agredeixen homes són excepcionals. Us parlo d'una violència psicològica que porta a molts homes a problemes greus d'autoestima, ansietat, estrés o depressió. 

Avui fa 7 anys que vaig dir-li a la meva exdona que no volia envellir al seu costat. I vull aprofitar aquest aniversari per constatar que des de pocs dies després de la data fatídica, vaig començar a patir les conseqüències d'una decisió que considerava i encara considero valenta i honrada. Malgrat l'intent inicial -pobre il·lús- de tramitar una separació de comú acord, de pactar una custòdia compartida i de vendre el pis comú sense presses, aviat va aparèixer un advocat contrari invocat per la meva família política que els va il·lustrar sobre els avantatges "de gènere" que podia gaudir la defensada. L'advocat que havíem anat a visitar plegats, en explicar-li que el mutu acord havia passat a millor vida, va ironitzar aclarint-me que s'havia quedat amb el perdedor.

Em permetreu un símil futbolístic per explicar com va començar un partit amb el reglament en contra, la meva porteria més grossa i amb dos gols en contra.

El tema que més em preocupava era la custòdia de les dues nenes. Els lletrats van encarregar-se molt aviat d'explicar-me que si no hi havia acord entre la parella i donada la curta edat de les filles, això ho tenia perdut (1-0 abans de sortir del vestidor).

L'altre tema era la vivenda conjugal. Com que en cas de desacord, la custòdia es dona a la mare (discriminació de gènere) aquesta és la que es queda amb l'ús de la vivenda (2-0 durant l'escalfament).

Quan l'àrbitre va xiular el començament del partit, vaig tenir clar i així ho vàrem parlar amb el meu entrenador-advocat, que es tractava de no sortir golejat de l'estadi. 

La rival va ampliar el seu avantatge en el terreny de les pensions d'aliments. Contra el que molts considerem sentit comú, aquestes pensions van ser pactades en relació a la diferència de sou entre els cònjuges més que en les necessitats de les filles. Ball de xifres a la meva línia defensiva i tot i un clar fora de joc, el 3-0 va pujar la marcador. Vaig protestar i em va caure una targeta groga d'amonestació. El 4-0 va resultar de la quantitat de les citades pensions. Encara avui puc demostrar que amb la quantitat que pago mantinc totalment les nenes i part de la mare. I més si tenim en compte que la quantitat no varia encara que la meitat de les vacances de l'any (Pasqua, Estiu i Nadal) les nenes viuen amb mi.  

Malgrat el joc ofensiu que em queia a sobre i alguns episodis de joc brut, vaig aconseguir marcar el gol de l'honor en aconseguir, en un descuit defensiu de l'altre equip, poder estar dues tardes amb les nenes a banda dels caps de setmana alterns. 

I em direu que darrerament s'aconsegueixen més custòdies compartides. És cert. Però també és cert que els que estem sentenciats de fa temps no ho tenim gens fàcil per aconseguir-les ara. Se'ns considera sospitosos de reclamar la custòdia compartida per poder acabar amb l'abús en l'ús de la vivenda comú. Aquest prejudici és un altre episodi de violència si tenim en compte que mai va considerar-se a la mare sospitosa de les mateixes intencions en no voler compartir la custòdia.

El cert és que fa 7 anys que visc de lloguer. Tan cert com que fa 7 anys que pago una part de la hipoteca d'una vivenda on no puc viure. La que fa 7 anys que hi viu és la mare de les nenes i els anys que ho podrà fer si tenim en compte l'edat mitjana d'emancipació dels fills. I si aquesta injustícia patrimonial encara sembla poc, des de fa més de dos anys s'ha instal·lat a casa meva, amb total impunitat, la parella de la meva ex-dona.

En definitiva, vull denunciar aquesta situació d'abús sistemàtic i indefinit com un acte de violència. I em consta que som molts els homes que patim aquesta altra volència, que també podem anomenar de gènere.

Tinc molt clar que la custòdia en exclusiva de moltes mares, entre elles la de les meves filles, està directament relacionada amb l'ús, i en el meu cas abús, de la vivenda comú i les pensions d'aliments. Cada cop que trobo una dona que no s'ha aprofitat d'aquest privilegi jurídic no puc evitar felicitar-la i participar-li la meva admiració.

La part més important és que, malgrat tota la guerra bruta que envolta un divorci, tinc les nenes més prop del que varen intentar i del que em pensava en els moments de més impotència i abatiment.

Mentre la justícia no posi solució a aquesta violència silent, només em resta convidar a l'ex i la seva parella a emancipar-se i a buscar un pis d'acord amb les seves possibilitats. I si insisteixen en parasitar, que sàpiguen que els meus ulls seran llampecs pels seus vespres.